La funció de posar límits als fills o haver de dir-los que no, n'és una de les atribucions què correspont exercitar als que fem de pares. La tasca no és fàcil. El més habitual és que s'hi presentin dificultats. Poden variar en la intensitat o la complexitat, però en són força generals. Per què?. El psicoanalista Manuel Baldíz, en la conferència què va presentar en les Primeres Jornades sobre l'atenció precoç, organitzades pel CDIAP Mollet, text què podeu trobar íntegre en aquest blog, en dóna dues explicacions que són força freqüents. Les teniu a continuació.
"La por a perdre la estimació dels fills és una de les raons, però heu de saber que encara que els fills estiguin contrariats ó enfadats per que no els heu deixat fer una cosa determinada això no vol dir ni molt menys que us hagin deixat d’estimar.
També està influint molt el fet de que en les darreres generacions de pares i mares molts han volgut exercir la maternitat i la paternitat de manera oposada, contrària, a com van rebre l’educació per part dels seus propis pares i mares. Si van patir un excés d’autoritat ó unes normes excessivament arbitraries i repressives, tracten de fer-ho exactament a l’inrevés sense aturar-se a pensar massa quines són les veritables necessitats educatives, i confiant d’una manera simptomàtica en allò que cada cop se sent més de que “l’important és que sigui feliç”".
