Escrit exposat a les primeres jornades del CDIAP de Mollet sobre les dificultats que avui dia veiem en relació al exercici de l'autoritat en la societat actual. 
Text de la comunicació: "Un món sense límits?".
La Real Acadèmia Espanyola de la llengua diu, de forma resumida, que un límit es una línia real o imaginària que separa, posa fi i marca un extrem, i que el contrari del límit es una desmesura.
Ja hem vist i anirem veient en les comunicacions presentades que, per la constitució subjectiva de la persona es important que hagi un límit. En un primer moment aquest límit marcaria una separació entre una mare i el seu fill i això permetria a la mare i al nen tenir-se en compte l’un a l’altre, de forma individual i no confondre’s entre ells. (moltes vegades, des de la clínica, veiem mares que, expressant una queixa diuen: ”es que no me come”, a qui s’ha de menjar el nen?, o en una queixa en relació al mal comportament del nen dir: “me saca fuera de si”, per contes de dir fuera de mi o de mis casillas (podem veure en aquest exemple que la queixa real de la mare es que el nen es volia separar d’ella (de la manera que ell podia, amb el seu mal comportament) i ella no volia que això passes.
Tenir a l’altre considerat com un ser individual es poder-lo pensar com a diferent de un mateix, amb desitjos i apetències propis i això fa que se l’hagi d’escoltar i de tenir en compte fent possible així un diàleg entre dos que pugui arribar a la comprensió, al pacte, a la espera, a cedir als diferents desitjos, etc.
Aquest límit-separació entre el nen i la mare obra la porta a la introducció de la funció paterna i com a conseqüència també a la relació amb els altres. El subjecte ja no se sent tan subjectat per la mare, es pot sentir més lliure i a la vegada més responsable de les seves accions.
El pare, amb les seves funcions més socialitzadores també serà l’encarregat de posar certs límits als desitjos, demandes o exigències del petit. El pare i també la mare li hauran d’ensenyar les limitacions que comporta el fet de la vida mateixa, que no tot es possible, que no es pot fer tot, que no es pot tenir tot, que les coses no poden ser o fer de qualsevol manera, etc. S’entrarà així en el valor del límit en una qüestió més normativa.
Però ens preguntem els professionals que treballem amb l’atenció precoç: Que passa avui dia que el major nombre de demandes al nostre servei son per dificultats en el comportament i el que es deriva d’això?. Demandes o més ben dit queixes expressades al respecte dels mes petits com: “no em fa cas” (un nen de 2 anys), o “no vol mastegar i per això li ho donem tot triturat” (alguns amb casi 4 anys), o “no vol dormir al seu llit, per això el deixem dormir amb nosaltres”, etc. Els pares sembla que suposen en el nen una voluntat pròpia per no voler entrar en la norma que permetria el seu desenvolupament i creixement personal.
On es marca aquí la limitació- diferenciació del que es convenient o no ho es?, on es marca l’autoritat de l’adult sigui pare o mare?, on les diferències entre l’habitació del nen i la intimitat dels pares?, on la conveniència o no de tenir de mastegar el menjar o seguir fent de nadó a edats en que ja no toca?...
Aquests exemples i molts altres de similars son el que ens trobem al CDIAP però les conseqüències d’aquesta falta de límits ens les trobem més tard a les escoles o en posteriors àmbits socials amb les conductes que poden arribar a ser dissocials, adictives, etc.
Què passa amb la dificultat dels pares de posar límits i exercir l’autoritat amb els fills?
Sembla que és la època en la que vivim la que no ens facilita limitar aquest gaudi (en la seva versió mes malèvola ) que implica el posar límits.
Fins als anys 80 als nens els valia l’autoritat del pare per obtenir un reconeixement o una desqualificació, però l’autoritat paterna avui dia, diu Vicente Verdú en el seu llibre “El estilo del mundo” es jubila per endavant. Diu Verdú: “que l’home i, per tant l’autoritat paterna, està en retirada, obsolet, desgastat, i es lo femení el que promet. La dona triomfa tot i que ha deixat de gaudir dels antics privilegis i apareix un nou odi, ja no enfront de la repressió sinó a la normalització” (les dones es queixen de que l’home no actua). Es la mateixa animadversió que senten secretament els nens contra els pares que no volen assumir la seva autoritat de pares i que aprofiten la emancipació dels nens per a alliberar-se en tan que pares i desprendre’s del seu paper. Deixar fer implica la no renúncia a un gaudi (gaudi entès com un plaer no beneficiós) per atendre al que ens reclama la responsabilitat.
El mon està canviant tan depressa que els referents que es tenien abans sembla que no serveixen. Els còdigs i conductes que un podia escollir com punts d’orientació estables i per els quals es podia guiar ja no serveixen en l’actualitat. Diu el sociòleg Zygmunt Bauman en el seu llibre “ Modernidad liquida” llibre del que he extret les referències del meu treball que: “en aquest moment estem sortint de la època dels grups de referència preestablerts per desplaçar-nos cap una era de “comparació universal” en la que el destí i de la labor de construcció individual està indefinit, no donat per endavant i sotmès a nombrosos i profunds canvis abans d’arribar al seu únic i vertader final que seria el final de la vida de l’individu.”
En l’actualitat les pautes ja no son predeterminades i no resulten evidents. N’hi ha moltes i xoquen entre si.
Si abans els patrons de conducta inculcats ens ajudaven per saber actuar i prendre decisions i el que era la rutina defraudava però alhora protegia, ara la absència de
normes impossibilita el saber què em de fer o què es el millor a fer i això afecta, sobretot als infants.
La llibertat sense precedents que la nostra societat actual ens ofereix ens acompanya també d’una impotència devastadora. Ara la gent depenem dels nostres propis recursos per satisfer els propis desitjos, però llavors el pes de la responsabilitat també recau en nosaltres i això provoca una por que ens paralitza davant el risc i el fracàs. La societat ja no empara, la responsabilitat recau en cada individu de forma individual i el subjecte ha de buscar referents. Llavors els busca i decideix les accions en funció dels altres, del que veu o s’imagina del que li passa al veí amb l’intent de donar un nom al que li passa a ell o per buscar maneres de resoldre-ho.
Amb la caiguda de la religió en relació a la fe en l’acte de la creació i el càstig etern i eliminades certes creences, els humans ens trobem sense referents i la vida es presenta com la única ocasió per disfrutar. La societat aboca sobre els individus la capacitat de prendre els seus propis models de felicitat i els estils de vida més convenients. El individu viu, per aquesta causa, en un estat de permanent perill de caure en la auto-reprovació i l’auto-despreci i, per evitar això es veu abocat a reduir, a minimitzar, la complexitat de la seva situació per apaivagar les seves desgràcies i fer-les mes intel•ligibles i mes tractables des de l’acció. Justament per això els problemes privats es fan públics i es busquen solucions públiques i objectives (que serveixin per tothom). Avui dia proliferen els espais televisius on es realitza la confessió pública dels secrets i intimitats privades (hi ha nombrosos programes que ho demostren i que tenen una enorme audiència). La vida privada es cotitza cada vegada menys i l’espectacle cada vegada més.
L’autoritat, ja no suposada en ningú, ha deixat d’existir com a tal i es el nombre de seguidors de determinades accions o formes de pensar el que la defineix. La falta de referents que limitin i/o pautin condicions normatives fa que les coses es barregin i passin a ser contradictòries o no excloent’s les unes de les altres, per exemple les empreses que fabriquen armaments però després destinen un tan per cent a ajudes humanitàries, el que no es podia dir per ser vergonyós es diu i es transforma avui en motiu d’orgull (declaracions públiques de prostitutes, drogaaddictes, etc.) i es percep com a temes públics el que son els problemes privats de les persones públiques (tots aquests programes anomenats del cor on es despulla la intimitat més íntima).
On es el límit aquí entre lo públic i lo privat, entre el subjecte i l’objecte de consum en que es ven la seva privacitat ?
Actualment hi ha excés de possibilitats, infinitat d’oportunitats. On es el límit?... En la insatisfacció.
Totes aquestes possibilitats i oportunitats recauen en l’individu però no existeix ja més un estament que marqui pautes o límits del que es correcte o incorrecte, tot es possible i, per tant un no pot equivocar-se donada la infinitat d’opcions per arreglar-ho. Llavors això fa que un tampoc estigui segur d’haver-ho encertat. El preu d’això es una constant incertesa i un desig mai satisfet. L’excés produeix malestar.
Sorgeixen les addiccions com mitjà de trobar satisfacció a la insatisfacció regnant però, en canvi son auto-destructives i destrueixen la possibilitat d’estar satisfet alguna vegada.
En les addiccions, però també en les compulsions a consumir, la necessitat es desplaça amb més rapidesa que el consumidor, per la qual cosa s’ha de continuar consumint, no per arribar a adquirir l’objecte de satisfacció sinó pel fet de continuar consumint. La vertadera addicció no el premi al final del recorregut. El desig deixa de ser l’objecte i es converteix en objectiu, per tant no hi ha satisfacció possible i segueix sent insaciable. El objecte d’anhel (afany, ambició, ànsia), reemplaça al objecte de desig com a força que motiva del consum. Si el principi del plaer queda alliberat per la vehemència de l’anhel i aquest es desfà dels impediments del principi de realitat, el consum guiat per la seducció que aporten els publicistes i el mercat, fa que apareguin desitjos i anhels cada vegada més grans.
Ens tornem a preguntar: On es el límit?
El mateix passa amb la qüestió de la salut ja que es converteix la seva cura en una incessant lluita contra la malaltia. L’important es arribar a tenir un diagnòstic que s’adeqüi al medicament últim del mercat amb la esperança de acabar amb el símptoma de forma ràpida i eficaç garantint de nou la felicitat sense preguntar res més. La soledat i el desamparament , juntament amb l’estrès son els principals agents que porten a la depressió i a la tristesa i com a conseqüència augmenta el consum d’antidepressius.
Es busca “estar en forma ” sota la certesa de que mai s’estarà suficientment, el que provoca un continu esforç i una ansietat constant alhora que impulsa als cossos a consumir més (menjar sa, dieta adequada, infinitat de productes afegits com els omega 3, enriquits amb calci, vitamines, oligo-elements, productes per depurar, per evitar el colesterol, etc.)
Però tota aquesta compulsió a comprar es una pura lluita, diu Bauman, contra el sentiment d’inseguretat. Al darrera de buscar sensacions de plaer, que es bàsicament el que es busca, hi ha una promesa de certesa, de que no ens equivoquem en allò que hem decidit i que ens assegura i ens ajuda a trobar el que a fora no es troba, el consol de pertànyer i formar part d’una comunitat, però això sí, una comunitat que no exigeix cap tracte, negociació ni cap esforç per entendre o solidaritzar-se.
En la societat de consum en la que vivim, compartir la dependència del consum es la condició sine quan on de tota la llibertat individual, sobretot, la llibertat de ser diferent, de tenir identitat, per això sorgeix “el producte personalitzat” que ens produeix la fantasia de la llibertat individual. Però la dependència del comprador no s’acaba en l’acte de comprar, tot i que tota la producció actual de mercaderies reemplaça el mon dels objectes durables per els de usar i llençar ràpidament. El poder dels medis de comunicació, les imatges de les pantalles de la televisió, etc. son els que estableixen els estàndards de la realitat i la vida desitjada tendeix a ser com la vida que es veu a la tele quedant la pròpia vida viscuda com una vida irreal que només afegirà realitat si la gravem en vídeo amb la possibilitat d’esborrar velles imatges, afegir-ne de noves i ara amb l’ordinador i el “foto shop” canviar-les per complert.
En el mon pos-modern els límits es dissolen amb facilitat i tot pot semblar lo oposat, la ironia queda reemplaçada per el “glamour” i la aparença es consagra com a única realitat.
No es deixen de destinar esforços per anar cap a la homogeneïtat i es pretén eliminar les diferències, però cada vegada resulta més difícil sentir-se còmode enfront dels estranys ja que la diferència apareix cada cop més com una amenaça i l’angoixa que provoca es cada cop més intensa. Mantenir a l’altre diferent (estrany, estranger, immigrant, etc.) a distància dificulta la necessitat de comunicació, negociació i compromís mutu, demostrant un cop més la fragilitat actual dels vincles socials. Es perd el diàleg i la negociació i es substitueix l’enfrontament i el compromís mutu per tècniques d’escape. El que es deia sempre als nens de “no parlis amb estranys” es torna ara una estratègia de la normalitat adulta.
Apareix el temps devaluant l’espai per lo instantani, ja que l’espai pot recorres ara en una fracció de temps que no limita l’acció ni els seus efectes i ja no te a veure amb la possibilitat de aconseguir alguna cosa desitjada.
La instantaneitat significa una satisfacció immediata però sabem que a la vegada, significa també la desaparició immediata de l’interès. Es busca sempre la gratificació evitant les conseqüències i la responsabilitat que aquestes conseqüències porten.
Els conceptes de temps i distància, que separen-limiten el principi del fi desapareixen per complert i passen a ser “moments” com a punts sense dimensions o lo que es lo mateix sense límits. Així dons, la velocitat es una de les coses més importants per la supervivència, però la velocitat no condueix a pensar a llarg plaç. El concepte de “llarg plaç” dons, ja no té significat perquè el temps es instantani i, per tant el fet de “tenir més temps” no afegeix res al que el moment ja ens ha ofert, i el “curt plaç” ha convertit la instantaneitat en un ideal ja que es la gratificació instantània la que resulta millor.
On queda dons el pensament? El pensament requereix temps per recapitular, avaluar, observar, prendre distància, etc.
Abans es marcaven les diferències entre el passat i el futur, entre lo transitori i lo durador i entre la responsabilitat i la preferència per viure el moment. Ara amb la instantaneitat tot això ha canviat i els hàbits apresos aleshores ja no serveixen i han perdut tota utilitat i sentit.
Hi ha tendència cap a la aparició de formes i condicions d’existència individualitzada i narcisista transformant a les persones a ser el centre de la seva pròpia planificació i conducta de vida (i això es fa patent en un anunci de IKEA que diu “este sitio es solo mio, mio, mio, des de la república independiente, de la republica independiente de tu casa”). El que importa ara es el control de cada individu sobre el seu propi present en un mon de completa flexibilitat on la característica més estesa i dolorosa de la vida contemporània es la precarietat, la inestabilitat i la vulnerabilitat.
El treball ja no ofereix un lloc segur com a expectativa de vida o definir la identitat, ara només se espera que sigui gratificant per sí mateix o que sigui durador ja que els contractes son breus, renovables o es treballa sense contracte i sense oferir cap seguretat per sí mateixos. La vida laboral avui es molt flexible i plena de incerteses, de la mateixa manera que ho son els companys i els matrimonis. La col•locació i la ma d’obra s’han tornat precaris i transitoris i les regles d’ascensos i acomiadaments han sigut alterades afectant la lleialtat mútua i el compromís. Ja no existeix el que s’entenia per el “be comú” i les pors, ansietats i afliccions contemporànies han de ser sofertes en soledat i no se sumen a una causa comú perquè s’han trencat les bases a l’antiga solidaritat, l’esperit de militància i la participació política.
Les modes van i venen a gran velocitat i els objectes de desig es tornen ràpidament obsolets abans d’haver-los gaudit plenament. Es tracta d’obtenir satisfacció immediata amb un producte llest per ser consumit i “si no estàs satisfet et tornem els diners” o te’n donem un altre de millor. El pitjor d’això es que els vincles humans sembla que funcionen de la mateixa manera que els objectes de consum.
La incertesa del temps comprèn la falta d’expectatives a la vellesa i als perills de la vida urbana com a causa de la difosa angoixa enfront el present i al futur. Les llars familiars que abans oferien una protecció amb una densa trama d’hàbits rutinaris i expectatives conegudes i habituals, ara no ofereixen protecció enfront l’actual tipus de vida però no serveix de res i tampoc es aconsellable tancar-se dins d’uns murs de totxos que ens aïllen de l’exterior sinó que precisament s’ha d’estar obert i saber el que la societat ens mostra.
Cada vegada es demana més seguretat però el problema de la seguretat té tendència a estar sobrecarregat amb preocupacions i anhels que no pot resoldre i dels que tampoc es pot descarregar. Això produeix cada vegada més sentiment d’inseguretat i més demanda de seguretat si no s’arriba a les fonts primordials de la incertesa i la inseguretat. (escorcolls d’armes a les escoles, controls exhaustius als aeroports, control d’alcoholisme, droga i velocitat a les carreteres, als carrers, etc.). En la societat occidental la por s’uneix a lo quotidià (por també als virus, a la inseguretat de la borsa, al terrorisme etc.). Vivim en una societat més lliure però controlada al extrem que fa que lo vertaderament valuós no sigui ja la llibertat sinó la seguretat.
En aquest mon tan individualitzat la preocupació per el propi cos també ha augmentat en la lluita per la seguretat, la certesa i la protecció i no es deixen d’oferir productes i operacions per millorar la nostra imatge que sembla avui dia ser garantia de èxit a la vegada que garantitza la longevitat, sent que potser es el cos el que es proposa com la entitat mes duradora. La mort real no sembla correspondre al nostre temps i es considera un retràs a superar. Les persones es comporten com si fossin més joves i les operacions d’estètica, els implants, etc. per semblar més joves s’imposa a la essència de la persona.
La globalització en la idea d’esborrar les diferències, segons sembla té més èxit en provocar hostilitats comunitàries que per promoure la seva coexistència pacífica i es necessiten espectacles que puguin unir diferències mentre duren, deixant temporalment de banda els interessos que els separen (el futbol, les olimpíades, torneigs de tenis, carreres de cotxes, motos, etc.) per oferir un propòsit comú enfront les comunitats empeses alternativament per el pànic i el èxtasis.
Els signes de malestar, en la nostra societat son molts i evidents. Viure entre una multitud de valors, normes, estils de vida, sense tenir garantia d’estar fent les coses be té un risc i un alt cost psicològic. No resulta estrany dons, el amagar-se de la responsabilitat buscant una simplificació a un estat de confusió personal i refugiant-se en el Altre (la mare) com a refugi primordial de la responsabilitat o en algú a qui se li atorga aquesta responsabilitat (moltes vegades en els professionals).
De la mateixa manera que els sociòlegs diuen que la societat està malalta si deixa de qüestionar-se, els psicoanalistes podem dir que el subjecte està malalt si deixa de qüestionar-se a sí mateix i a la seva pròpia autonomia.
Existeix una estreta relació entre el patiment i les seves causes més intimes a les que els psicòlegs nomenem “el gaudi” que a cada subjecte aporta un plus de satisfacció en el mal estar que no està disposat a sacrificar ni a prendre mesures per reduir-lo. El pensar que per allò que li preocupa no hi ha alternativa, o el no voler adonar-se’n que d’allò que li passa ell és el màxim responsable el segueix mantenint en aquest gaudi que l’emmalalteix i, podem dir que la societat actual no ajuda a que el subjecte es faci un plantejament d’aquestes característiques per combatre, al menys, una part del seu malestar.
Regina Debón
Psicòloga del CDIAP Mollet
