Per què és difícil fer de pares?

Miquel Gómez
Psicòleg CDIAP Mollet

St. Fost de Campcentelles 23-11-10

El títol de la xerrada dóna per entès que és difícil fer de pares. Amb això, hi podem estar d’acord una gran majoria dels que som aquí, tot i que si cadascú explica quines són les dificultats, potser ens trobarem que poden ser de tipus diferent.
Hi ha unes dificultats comuns a tots els que fem de pares o es tracta d’unes dificultats particulars, pròpies de cadascú?

Per a intentar centrar el tema, i que cadascú intenti donar una resposta a la pregunta inicial, sobre les dificultats en fer de pares, presento diferents respostes, en forma de pregunta:

1. Temor a perdre l’estimació del fill.

2. No saber, poder o voler dir que “no” i veure que el fill no em fa cas o no hi ha qui el pari.

3. Què diran o pensaran els altres, o jo mateix, de com faig de pare?

4. Acceptar les diferències en relació a cóm és, què fa, què vol, ja que sovint tinc la sensació que no és com jo, no fa com jo, no vol com jo...

5. Trobar una explicació al seu comportament. Què m’està dient amb el que fa? Què vol, ara?

6. Dificultat en desmarcar-se de la pròpia educació.

7. Dificultat en respondre a les preguntes dels fills. Poder respondre a partir de les pròpies limitacions.

8. Voler ser-ho tot pel fill i donar-li tot per que no li falti res.

9. Veure en el fill aquells aspectes d’un mateix, que menys ens agraden.

10. Posar-se d’acord, entre els pares, a l’hora d’educar el fill.

11. Dificultat en deixar créixer el fill: “encara és petit per...”.

12. No disposar de temps per a l’educació del fill.

13. Tenir la sensació que mai s’acaba de fer-ho bé, com s’hauria de fer, suposadament.


Fer de pares implica donar lloc a que el fill passi de ser un objecte a ser un subjecte. (Aquest podria ser el subtítol de la xerrada)

Hi ha molts aspectes a considerar respecte les dificultats en fer de pares. Tots aquests aspectes, que estan relacionats entre si, es podrien resumir (de manera similar a com passa en els deu manaments, en la doctrina catòlica, que es resumeixen en amar a deu, sobre totes les coses i al pròxim com a tu mateix) en el passar de considerar al fill com a objecte a considerar-lo com a subjecte.

Es tracta del naixement simbòlic, el naixement d’un subjecte amb desig propi: algú que parla i se’n fa càrrec del que diu, que està subjectat en el que diu i d’aquesta manera es converteix en subjecte.

Per que el fill passi de la posició d’objecte, que se li atribueix des d’abans de néixer, a la posició de subjecte, que requereix una construcció a partir de la relació amb l’altre, els pares hi tenen un paper important, que omple de contingut la seva funció.

Cóm un individu passa de ser un organisme viu, que requereix imprescindiblement d’un altre per a satisfer les seves necessitats vitals, a ser un subjecte amb paraula i desig propi? I, en tot això, quina és la funció dels pares?

Què vol dir la posició d’objecte o de subjecte, aplicada al fill?

Bàsicament, des del naixement del nen, aquest, per a viure i sobreviure, requereix d’un altre matern, la funció materna, que identifiqui les seves necessitats i procuri la satisfacció per part del nen. El nen depèn, completament de l’altre per a poder viure. La mare, que pot copsar aquesta dependència absoluta, sent molta responsabilitat i se sent responsable de la vida del fill. Si se’n fa càrrec, sintonitza amb la immensa fragilitat amb la que es troba el fill i el fill s’aferra a ella per que li és de vital importància.

La dependència extrema del fill, que pot passar, en un instant, de sentir-se el més satisfet del món, al més desesperat, es correspon amb el sentiment d’omnipotència de la mare que veu que és imprescindible pel nen. El nen és un objecte de la mare, en el sentit que depèn completament de ella.

Aquesta relació primera entre la mare i el fill, per la mare, pot venir a culminar el seu desig, tot allò que li falta i que pot trobar presentificat en el fill.
Es dóna com una il•lusió de totalitat, completud, de bola, entre mare i fill, a nivell imaginari.

El fill, en aquesta modalitat de relació, hi té una posició passiva completament. Depèn completament de l’altre i només disposa d’un recurs, el plor, que expressat com una queixa punyent, sense saber-ho, pot commoure al més plantat. En funció de la resposta i el grau de satisfacció que proporcioni qui funcioni com a mare, això servirà de referència per a posteriors reclams.

El plor vindrà a ser el precursor de la paraula. El plor i la manera de donar-li resposta, comença a trenar, a lligar una mena de llenguatge que tindrà la versió definitiva quan el llenguatge s’expressi en paraules.
El plor, en un primer moment, ho vol dir tot. La mare és qui li va donant diferents significats que, de retruc, li serviran al nen per a “saber” per què plora i, llavors, fer servir el plor amb una certa intencionalitat. Es va tornant més selectiu.

El problema està quan la mare, en un excés de mare, de voler satisfer completament el fill, s’anticipa al plor del nen, de manera que aquest no té sensació de falta i possibilitat d’expressar-la.

Aquest punt és molt important. Els petits infants, en els primers mesos de vida, que no ploren, que son una bassa d’oli, que es passen el dia dormint, que semblen totalment satisfets, impassibles, sense pena ni glòria, “com si no hi hagués nen” –tal com es diu col•loquialment- són altament preocupants.

Hi ha mares que la dita “qui no plora, no mama”, la transformen en el lema “que mami per a no sentir-lo plorar” i llavors es troben amb nens que mai tenen gana, que no menjarien si no fos per que els hi “enxufen” el menjar, que s’adormen mentre mengen, que no poden experimentar què representa sentir que tenen gana i s’acomoden, adoptant una posició d’objecte de l’altre, fins al punt de ser totalment passius i totalment a expenses del que l’altre vulgui fer de ells. En els cassos extrems, és quan s’està propiciant individus que difícilment arribaran a estrenar-se com a subjectes.

Però, i el pare i la funció paterna, on queda?

El pare, pot, precisament, vetllar per que aquesta relació inicial necessària, entre mare i fill, no es quedi en aquest punt en el que l’un ho és tot per a l’altre. Cal introduir la separació entre mare i fill, i donar-li suport. Pot passar que la mare intenti separar-se del fill i que el pare no n’estigui al cas i per la labor.

“Si no li dono al meu fill el que exigeix, no m’estimarà, o no voldrà ser com jo”.
Arriba el moment que el fill mostra el que vol amb caràcter d’urgència i exigència. Per això, s’acompanya del gest, del dit que dicta (és l’origen dels petit dictadors) el què vol.

Els pares, es troben amb un gran dilema: Si no li dono el que exigeix, s’enfadarà, plorarà i em dirà amb paraules o sense: “ja no t’estimo”. Si li dono el que reclama, i jo considero que no li hauria de donar, serà un nen consentit, mimat i capriciós. “Pel poc temps que tinc d’estar amb ell, ara que és petit, val més no contrariar-lo i que sigui feliç, la vida ja tindrà temps d’ensenyar-li com n’és de dura”.
Per a fer respectar la paraula que es dóna al fill, cal que la paraula s’autoritzi amb el seu compliment. Una paraula que no es compleix, enganya i crea desconfiança (penseu, per un moment, en la paraula, per exemple, de polítics quan estan de campanya electoral, diuen el que pensen? o pensen el que han de dir per a obtenir el vot?).

Un pas molt important és el moment en que cal transformar l’exigència en una pregunta.

La exigència només contempla una resposta per part de l’altre, de manera que no accepta que l’altre es mostri diferent, en els diferents aspectes. Mentre es respongui a l’exigència, som iguals i no ens enfadarem. Si no es respon, m’enfado i ja no som amics.

La feina a fer, i no és cosa d’un moment aïllat, és la de donar lloc a la pregunta. “Si vols alguna cosa, l’has de demanar, no la pots exigir. Si exigeixes, tingues ben segur que no ho tindràs i, si ho demanes, m’ho pensaré”.
En la pregunta es contempla que hi pot haver dues respostes oposades o diferents. És la manera de tenir en compte la diferència i el respecte per l’altre, de manera que si ell respecta a l’altre, ell, també serà respectat.
Si hi ha pregunta, hi ha subjecte i respecte entre els subjectes diferents. El subjecte és el que pregunta. La pregunta dóna lloc al subjecte. Per a ser subjecte, cal ser diferent i respectar la diferència.

Per a fer de pare, cal saber i estar disposat a fer-se respectar com a tal, i això, també implica, respectar al fill com a subjecte amb les pròpies identificacions i desitjos.

Què vol dir pels pares contemplar el fill com a objecte o considerar-lo subjecte?

Al objecte no se li atribueix un saber, un saber fer, un voler o desitjar. És passiu, es deixa fer, deixa que pensin per ell, que facin per ell o desitgin per ell. Es deixa donar el menjar, es deixa portar, deixa que parlin per ell, es deixa rentar, etc, inclús, amb la seva passivitat ocasiona que sigui l’altre que faci les coses enlloc seu.

Quan el nen presenta el seu “no”, intenta marcar una separació amb l’altre i intenta autoafirmar-se. És un “no” que si és respectat en la seva funció, marca un límit entre ell i l’altre i pot ser la base d’un respecte mutu i que pugui acceptar el no de l’altre.

Lligat amb tot això hi ha un altre aspecte que també té la seva importància: com s’autoritza el pare, el progenitor, a fer de pare, a assumir la funció de pare? I com s’autoritzen el pare i la mare, entre sí?

El més habitual és que quan un es posa a fer de pare o mare, tingui com a referència la experiència pròpia en l’educació rebuda pels propis pares, amb les identificacions o contraidentificacions als models que han representat, voler fer tal com ho han fet amb mi o tot el contrari.
En l’educació rebuda, nosaltres hi hem tingut, també, la nostra part: m’hi podia posar bé o d’esquena. Cadascú podria parlar de la seva experiència al respecte.

Per arribar a poder fer de pare, cal poder passar de la posició de fill a la de pare i poder servir-se dels propis pares per a funcionar com a tal: cal poder des-idealitzar-los.
Hi ha pares que no permeten que els fills creixin. Actuen de manera paternalista i eviten els canvis que implica que el fill creixi i ells deixin de tenir el fill a qui han protegit, cosa que els ha fet sentir imprescindibles.


També hi ha fills que s’acomoden a aquest paternalisme i renuncien a responsabilitzar-se com a pares, o no s’atreveixen a afrontar el paternalisme i es mantenen en posició de fill de per vida.

Més enllà del que els propis pares facin o hagin fet al respecte, cal un pronunciament de part del progenitor, cal que ell mateix s’autoritzi a fer de pare, que s’hi vulgui implicar en exercir aquesta funció.

Hi ha una pregunta permanent en el fer de pares: ho estic fent bé?, sóc bon pare? La resposta, mai acaba de ser satisfactòria, sempre venen a ser respostes a mitges, no hi ha “la resposta”, n’hi ha moltes i sempre són insatisfactòries. El que és important és poder donar una resposta, respondre. El pare és el que respon i se’n fa responsable de la seva resposta.
I, fer de pares, no és cosa d’una sola persona. Hi ha el pare i la mare i cal, també, que entre ells s’autoritzin i es reconeguin, com a tals, mutuament.

He començat per una pregunta: “per què és difícil fer de pares” i he intentat donar alguna resposta, -per tant, he fet una mica de pare- però la gràcia de la pregunta està en fer-la treballar i que cadascú intenti trobar les pròpies respostes i que aquestes no acabin de deixar-nos satisfets i, d’aquesta manera, vosaltres també feu de pares.