dijous, 19 de febrer de 2009

"En nom del pare, del fill i de..."


Alguns recordem que abans de començar qualsevol acte religiós catòlic, es pronunciava aquesta fórmula, acompanyada d'un gest què dibuixava una creu en el pit. És molt probable que al repetir-ho tantes vegades, ho fessim, gairebé, de manera inconscient i automàtica.

A l'hora de posar en marxa aquest blog, dedicat a plantejar-nos la pregunta sobre què és un pare i com es pot fer de pares, m'ha vingut l'associació amb el què s'anomenava "el senyal de la creu".

A l'origen de la vida i de cualsevol activitat, es posa de manifest l'aspecte creatiu consubstancial de la paternitat. En tot acte creador, hi ha la presència d'un pare. La paternitat, està estretament relacionada amb la creació.

I quan diem "en nom del pare...", estem dient que no estem actuant en nom propi si no que estem fent una representació, estem representant la funció del pare. La funció del pare, no ens la hem inventat particularment, cadascú, de la mateixa manera que no ens hem inventat els llenguatge per a parlar. Les paraules, ens venen imposades per l'altre. Però si que cadascu té una manera particular de fer de pare o de funcionar com a pare. Fer de pare, n'és una representació, una funció.

El signe de la creu lligat a "en nom del pare...", fa pensar que possiblement hi ha una connexió entre fer de pares i portar una "creu". Penso que exercir de pare té les seves dificultats i implica certa capacitat de patiment i un cop un se'n fa responsable, no pot deixar de ser-ho. Però no cal magnificar les espines d'aquest ofici, ja que en la seva essència, la part creativa és la que més és relaciona amb la vida i les projeccions del desig.

Miquel Gómez
mgomez@molletvalles.cat
Psicòleg CDIAP Mollet

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada