dimarts, 28 d’abril del 2020
divendres, 19 de novembre del 2010
Per què és difícil fer de pares?
Miquel Gómez
Psicòleg CDIAP Mollet
St. Fost de Campcentelles 23-11-10
El títol de la xerrada dóna per entès que és difícil fer de pares. Amb això, hi podem estar d’acord una gran majoria dels que som aquí, tot i que si cadascú explica quines són les dificultats, potser ens trobarem que poden ser de tipus diferent.
Hi ha unes dificultats comuns a tots els que fem de pares o es tracta d’unes dificultats particulars, pròpies de cadascú?
Per a intentar centrar el tema, i que cadascú intenti donar una resposta a la pregunta inicial, sobre les dificultats en fer de pares, presento diferents respostes, en forma de pregunta:
1. Temor a perdre l’estimació del fill.
2. No saber, poder o voler dir que “no” i veure que el fill no em fa cas o no hi ha qui el pari.
3. Què diran o pensaran els altres, o jo mateix, de com faig de pare?
4. Acceptar les diferències en relació a cóm és, què fa, què vol, ja que sovint tinc la sensació que no és com jo, no fa com jo, no vol com jo...
5. Trobar una explicació al seu comportament. Què m’està dient amb el que fa? Què vol, ara?
6. Dificultat en desmarcar-se de la pròpia educació.
7. Dificultat en respondre a les preguntes dels fills. Poder respondre a partir de les pròpies limitacions.
8. Voler ser-ho tot pel fill i donar-li tot per que no li falti res.
9. Veure en el fill aquells aspectes d’un mateix, que menys ens agraden.
10. Posar-se d’acord, entre els pares, a l’hora d’educar el fill.
11. Dificultat en deixar créixer el fill: “encara és petit per...”.
12. No disposar de temps per a l’educació del fill.
13. Tenir la sensació que mai s’acaba de fer-ho bé, com s’hauria de fer, suposadament.
Fer de pares implica donar lloc a que el fill passi de ser un objecte a ser un subjecte. (Aquest podria ser el subtítol de la xerrada)
Hi ha molts aspectes a considerar respecte les dificultats en fer de pares. Tots aquests aspectes, que estan relacionats entre si, es podrien resumir (de manera similar a com passa en els deu manaments, en la doctrina catòlica, que es resumeixen en amar a deu, sobre totes les coses i al pròxim com a tu mateix) en el passar de considerar al fill com a objecte a considerar-lo com a subjecte.
Es tracta del naixement simbòlic, el naixement d’un subjecte amb desig propi: algú que parla i se’n fa càrrec del que diu, que està subjectat en el que diu i d’aquesta manera es converteix en subjecte.
Per que el fill passi de la posició d’objecte, que se li atribueix des d’abans de néixer, a la posició de subjecte, que requereix una construcció a partir de la relació amb l’altre, els pares hi tenen un paper important, que omple de contingut la seva funció.
Cóm un individu passa de ser un organisme viu, que requereix imprescindiblement d’un altre per a satisfer les seves necessitats vitals, a ser un subjecte amb paraula i desig propi? I, en tot això, quina és la funció dels pares?
Què vol dir la posició d’objecte o de subjecte, aplicada al fill?
Bàsicament, des del naixement del nen, aquest, per a viure i sobreviure, requereix d’un altre matern, la funció materna, que identifiqui les seves necessitats i procuri la satisfacció per part del nen. El nen depèn, completament de l’altre per a poder viure. La mare, que pot copsar aquesta dependència absoluta, sent molta responsabilitat i se sent responsable de la vida del fill. Si se’n fa càrrec, sintonitza amb la immensa fragilitat amb la que es troba el fill i el fill s’aferra a ella per que li és de vital importància.
La dependència extrema del fill, que pot passar, en un instant, de sentir-se el més satisfet del món, al més desesperat, es correspon amb el sentiment d’omnipotència de la mare que veu que és imprescindible pel nen. El nen és un objecte de la mare, en el sentit que depèn completament de ella.
Aquesta relació primera entre la mare i el fill, per la mare, pot venir a culminar el seu desig, tot allò que li falta i que pot trobar presentificat en el fill.
Es dóna com una il•lusió de totalitat, completud, de bola, entre mare i fill, a nivell imaginari.
El fill, en aquesta modalitat de relació, hi té una posició passiva completament. Depèn completament de l’altre i només disposa d’un recurs, el plor, que expressat com una queixa punyent, sense saber-ho, pot commoure al més plantat. En funció de la resposta i el grau de satisfacció que proporcioni qui funcioni com a mare, això servirà de referència per a posteriors reclams.
El plor vindrà a ser el precursor de la paraula. El plor i la manera de donar-li resposta, comença a trenar, a lligar una mena de llenguatge que tindrà la versió definitiva quan el llenguatge s’expressi en paraules.
El plor, en un primer moment, ho vol dir tot. La mare és qui li va donant diferents significats que, de retruc, li serviran al nen per a “saber” per què plora i, llavors, fer servir el plor amb una certa intencionalitat. Es va tornant més selectiu.
El problema està quan la mare, en un excés de mare, de voler satisfer completament el fill, s’anticipa al plor del nen, de manera que aquest no té sensació de falta i possibilitat d’expressar-la.
Aquest punt és molt important. Els petits infants, en els primers mesos de vida, que no ploren, que son una bassa d’oli, que es passen el dia dormint, que semblen totalment satisfets, impassibles, sense pena ni glòria, “com si no hi hagués nen” –tal com es diu col•loquialment- són altament preocupants.
Hi ha mares que la dita “qui no plora, no mama”, la transformen en el lema “que mami per a no sentir-lo plorar” i llavors es troben amb nens que mai tenen gana, que no menjarien si no fos per que els hi “enxufen” el menjar, que s’adormen mentre mengen, que no poden experimentar què representa sentir que tenen gana i s’acomoden, adoptant una posició d’objecte de l’altre, fins al punt de ser totalment passius i totalment a expenses del que l’altre vulgui fer de ells. En els cassos extrems, és quan s’està propiciant individus que difícilment arribaran a estrenar-se com a subjectes.
Però, i el pare i la funció paterna, on queda?
El pare, pot, precisament, vetllar per que aquesta relació inicial necessària, entre mare i fill, no es quedi en aquest punt en el que l’un ho és tot per a l’altre. Cal introduir la separació entre mare i fill, i donar-li suport. Pot passar que la mare intenti separar-se del fill i que el pare no n’estigui al cas i per la labor.
“Si no li dono al meu fill el que exigeix, no m’estimarà, o no voldrà ser com jo”.
Arriba el moment que el fill mostra el que vol amb caràcter d’urgència i exigència. Per això, s’acompanya del gest, del dit que dicta (és l’origen dels petit dictadors) el què vol.
Els pares, es troben amb un gran dilema: Si no li dono el que exigeix, s’enfadarà, plorarà i em dirà amb paraules o sense: “ja no t’estimo”. Si li dono el que reclama, i jo considero que no li hauria de donar, serà un nen consentit, mimat i capriciós. “Pel poc temps que tinc d’estar amb ell, ara que és petit, val més no contrariar-lo i que sigui feliç, la vida ja tindrà temps d’ensenyar-li com n’és de dura”.
Per a fer respectar la paraula que es dóna al fill, cal que la paraula s’autoritzi amb el seu compliment. Una paraula que no es compleix, enganya i crea desconfiança (penseu, per un moment, en la paraula, per exemple, de polítics quan estan de campanya electoral, diuen el que pensen? o pensen el que han de dir per a obtenir el vot?).
Un pas molt important és el moment en que cal transformar l’exigència en una pregunta.
La exigència només contempla una resposta per part de l’altre, de manera que no accepta que l’altre es mostri diferent, en els diferents aspectes. Mentre es respongui a l’exigència, som iguals i no ens enfadarem. Si no es respon, m’enfado i ja no som amics.
La feina a fer, i no és cosa d’un moment aïllat, és la de donar lloc a la pregunta. “Si vols alguna cosa, l’has de demanar, no la pots exigir. Si exigeixes, tingues ben segur que no ho tindràs i, si ho demanes, m’ho pensaré”.
En la pregunta es contempla que hi pot haver dues respostes oposades o diferents. És la manera de tenir en compte la diferència i el respecte per l’altre, de manera que si ell respecta a l’altre, ell, també serà respectat.
Si hi ha pregunta, hi ha subjecte i respecte entre els subjectes diferents. El subjecte és el que pregunta. La pregunta dóna lloc al subjecte. Per a ser subjecte, cal ser diferent i respectar la diferència.
Per a fer de pare, cal saber i estar disposat a fer-se respectar com a tal, i això, també implica, respectar al fill com a subjecte amb les pròpies identificacions i desitjos.
Què vol dir pels pares contemplar el fill com a objecte o considerar-lo subjecte?
Al objecte no se li atribueix un saber, un saber fer, un voler o desitjar. És passiu, es deixa fer, deixa que pensin per ell, que facin per ell o desitgin per ell. Es deixa donar el menjar, es deixa portar, deixa que parlin per ell, es deixa rentar, etc, inclús, amb la seva passivitat ocasiona que sigui l’altre que faci les coses enlloc seu.
Quan el nen presenta el seu “no”, intenta marcar una separació amb l’altre i intenta autoafirmar-se. És un “no” que si és respectat en la seva funció, marca un límit entre ell i l’altre i pot ser la base d’un respecte mutu i que pugui acceptar el no de l’altre.
Lligat amb tot això hi ha un altre aspecte que també té la seva importància: com s’autoritza el pare, el progenitor, a fer de pare, a assumir la funció de pare? I com s’autoritzen el pare i la mare, entre sí?
El més habitual és que quan un es posa a fer de pare o mare, tingui com a referència la experiència pròpia en l’educació rebuda pels propis pares, amb les identificacions o contraidentificacions als models que han representat, voler fer tal com ho han fet amb mi o tot el contrari.
En l’educació rebuda, nosaltres hi hem tingut, també, la nostra part: m’hi podia posar bé o d’esquena. Cadascú podria parlar de la seva experiència al respecte.
Per arribar a poder fer de pare, cal poder passar de la posició de fill a la de pare i poder servir-se dels propis pares per a funcionar com a tal: cal poder des-idealitzar-los.
Hi ha pares que no permeten que els fills creixin. Actuen de manera paternalista i eviten els canvis que implica que el fill creixi i ells deixin de tenir el fill a qui han protegit, cosa que els ha fet sentir imprescindibles.
També hi ha fills que s’acomoden a aquest paternalisme i renuncien a responsabilitzar-se com a pares, o no s’atreveixen a afrontar el paternalisme i es mantenen en posició de fill de per vida.
Més enllà del que els propis pares facin o hagin fet al respecte, cal un pronunciament de part del progenitor, cal que ell mateix s’autoritzi a fer de pare, que s’hi vulgui implicar en exercir aquesta funció.
Hi ha una pregunta permanent en el fer de pares: ho estic fent bé?, sóc bon pare? La resposta, mai acaba de ser satisfactòria, sempre venen a ser respostes a mitges, no hi ha “la resposta”, n’hi ha moltes i sempre són insatisfactòries. El que és important és poder donar una resposta, respondre. El pare és el que respon i se’n fa responsable de la seva resposta.
I, fer de pares, no és cosa d’una sola persona. Hi ha el pare i la mare i cal, també, que entre ells s’autoritzin i es reconeguin, com a tals, mutuament.
He començat per una pregunta: “per què és difícil fer de pares” i he intentat donar alguna resposta, -per tant, he fet una mica de pare- però la gràcia de la pregunta està en fer-la treballar i que cadascú intenti trobar les pròpies respostes i que aquestes no acabin de deixar-nos satisfets i, d’aquesta manera, vosaltres també feu de pares.
Psicòleg CDIAP Mollet
St. Fost de Campcentelles 23-11-10
El títol de la xerrada dóna per entès que és difícil fer de pares. Amb això, hi podem estar d’acord una gran majoria dels que som aquí, tot i que si cadascú explica quines són les dificultats, potser ens trobarem que poden ser de tipus diferent.
Hi ha unes dificultats comuns a tots els que fem de pares o es tracta d’unes dificultats particulars, pròpies de cadascú?
Per a intentar centrar el tema, i que cadascú intenti donar una resposta a la pregunta inicial, sobre les dificultats en fer de pares, presento diferents respostes, en forma de pregunta:
1. Temor a perdre l’estimació del fill.
2. No saber, poder o voler dir que “no” i veure que el fill no em fa cas o no hi ha qui el pari.
3. Què diran o pensaran els altres, o jo mateix, de com faig de pare?
4. Acceptar les diferències en relació a cóm és, què fa, què vol, ja que sovint tinc la sensació que no és com jo, no fa com jo, no vol com jo...
5. Trobar una explicació al seu comportament. Què m’està dient amb el que fa? Què vol, ara?
6. Dificultat en desmarcar-se de la pròpia educació.
7. Dificultat en respondre a les preguntes dels fills. Poder respondre a partir de les pròpies limitacions.
8. Voler ser-ho tot pel fill i donar-li tot per que no li falti res.
9. Veure en el fill aquells aspectes d’un mateix, que menys ens agraden.
10. Posar-se d’acord, entre els pares, a l’hora d’educar el fill.
11. Dificultat en deixar créixer el fill: “encara és petit per...”.
12. No disposar de temps per a l’educació del fill.
13. Tenir la sensació que mai s’acaba de fer-ho bé, com s’hauria de fer, suposadament.
Fer de pares implica donar lloc a que el fill passi de ser un objecte a ser un subjecte. (Aquest podria ser el subtítol de la xerrada)
Hi ha molts aspectes a considerar respecte les dificultats en fer de pares. Tots aquests aspectes, que estan relacionats entre si, es podrien resumir (de manera similar a com passa en els deu manaments, en la doctrina catòlica, que es resumeixen en amar a deu, sobre totes les coses i al pròxim com a tu mateix) en el passar de considerar al fill com a objecte a considerar-lo com a subjecte.
Es tracta del naixement simbòlic, el naixement d’un subjecte amb desig propi: algú que parla i se’n fa càrrec del que diu, que està subjectat en el que diu i d’aquesta manera es converteix en subjecte.
Per que el fill passi de la posició d’objecte, que se li atribueix des d’abans de néixer, a la posició de subjecte, que requereix una construcció a partir de la relació amb l’altre, els pares hi tenen un paper important, que omple de contingut la seva funció.
Cóm un individu passa de ser un organisme viu, que requereix imprescindiblement d’un altre per a satisfer les seves necessitats vitals, a ser un subjecte amb paraula i desig propi? I, en tot això, quina és la funció dels pares?
Què vol dir la posició d’objecte o de subjecte, aplicada al fill?
Bàsicament, des del naixement del nen, aquest, per a viure i sobreviure, requereix d’un altre matern, la funció materna, que identifiqui les seves necessitats i procuri la satisfacció per part del nen. El nen depèn, completament de l’altre per a poder viure. La mare, que pot copsar aquesta dependència absoluta, sent molta responsabilitat i se sent responsable de la vida del fill. Si se’n fa càrrec, sintonitza amb la immensa fragilitat amb la que es troba el fill i el fill s’aferra a ella per que li és de vital importància.
La dependència extrema del fill, que pot passar, en un instant, de sentir-se el més satisfet del món, al més desesperat, es correspon amb el sentiment d’omnipotència de la mare que veu que és imprescindible pel nen. El nen és un objecte de la mare, en el sentit que depèn completament de ella.
Aquesta relació primera entre la mare i el fill, per la mare, pot venir a culminar el seu desig, tot allò que li falta i que pot trobar presentificat en el fill.
Es dóna com una il•lusió de totalitat, completud, de bola, entre mare i fill, a nivell imaginari.
El fill, en aquesta modalitat de relació, hi té una posició passiva completament. Depèn completament de l’altre i només disposa d’un recurs, el plor, que expressat com una queixa punyent, sense saber-ho, pot commoure al més plantat. En funció de la resposta i el grau de satisfacció que proporcioni qui funcioni com a mare, això servirà de referència per a posteriors reclams.
El plor vindrà a ser el precursor de la paraula. El plor i la manera de donar-li resposta, comença a trenar, a lligar una mena de llenguatge que tindrà la versió definitiva quan el llenguatge s’expressi en paraules.
El plor, en un primer moment, ho vol dir tot. La mare és qui li va donant diferents significats que, de retruc, li serviran al nen per a “saber” per què plora i, llavors, fer servir el plor amb una certa intencionalitat. Es va tornant més selectiu.
El problema està quan la mare, en un excés de mare, de voler satisfer completament el fill, s’anticipa al plor del nen, de manera que aquest no té sensació de falta i possibilitat d’expressar-la.
Aquest punt és molt important. Els petits infants, en els primers mesos de vida, que no ploren, que son una bassa d’oli, que es passen el dia dormint, que semblen totalment satisfets, impassibles, sense pena ni glòria, “com si no hi hagués nen” –tal com es diu col•loquialment- són altament preocupants.
Hi ha mares que la dita “qui no plora, no mama”, la transformen en el lema “que mami per a no sentir-lo plorar” i llavors es troben amb nens que mai tenen gana, que no menjarien si no fos per que els hi “enxufen” el menjar, que s’adormen mentre mengen, que no poden experimentar què representa sentir que tenen gana i s’acomoden, adoptant una posició d’objecte de l’altre, fins al punt de ser totalment passius i totalment a expenses del que l’altre vulgui fer de ells. En els cassos extrems, és quan s’està propiciant individus que difícilment arribaran a estrenar-se com a subjectes.
Però, i el pare i la funció paterna, on queda?
El pare, pot, precisament, vetllar per que aquesta relació inicial necessària, entre mare i fill, no es quedi en aquest punt en el que l’un ho és tot per a l’altre. Cal introduir la separació entre mare i fill, i donar-li suport. Pot passar que la mare intenti separar-se del fill i que el pare no n’estigui al cas i per la labor.
“Si no li dono al meu fill el que exigeix, no m’estimarà, o no voldrà ser com jo”.
Arriba el moment que el fill mostra el que vol amb caràcter d’urgència i exigència. Per això, s’acompanya del gest, del dit que dicta (és l’origen dels petit dictadors) el què vol.
Els pares, es troben amb un gran dilema: Si no li dono el que exigeix, s’enfadarà, plorarà i em dirà amb paraules o sense: “ja no t’estimo”. Si li dono el que reclama, i jo considero que no li hauria de donar, serà un nen consentit, mimat i capriciós. “Pel poc temps que tinc d’estar amb ell, ara que és petit, val més no contrariar-lo i que sigui feliç, la vida ja tindrà temps d’ensenyar-li com n’és de dura”.
Per a fer respectar la paraula que es dóna al fill, cal que la paraula s’autoritzi amb el seu compliment. Una paraula que no es compleix, enganya i crea desconfiança (penseu, per un moment, en la paraula, per exemple, de polítics quan estan de campanya electoral, diuen el que pensen? o pensen el que han de dir per a obtenir el vot?).
Un pas molt important és el moment en que cal transformar l’exigència en una pregunta.
La exigència només contempla una resposta per part de l’altre, de manera que no accepta que l’altre es mostri diferent, en els diferents aspectes. Mentre es respongui a l’exigència, som iguals i no ens enfadarem. Si no es respon, m’enfado i ja no som amics.
La feina a fer, i no és cosa d’un moment aïllat, és la de donar lloc a la pregunta. “Si vols alguna cosa, l’has de demanar, no la pots exigir. Si exigeixes, tingues ben segur que no ho tindràs i, si ho demanes, m’ho pensaré”.
En la pregunta es contempla que hi pot haver dues respostes oposades o diferents. És la manera de tenir en compte la diferència i el respecte per l’altre, de manera que si ell respecta a l’altre, ell, també serà respectat.
Si hi ha pregunta, hi ha subjecte i respecte entre els subjectes diferents. El subjecte és el que pregunta. La pregunta dóna lloc al subjecte. Per a ser subjecte, cal ser diferent i respectar la diferència.
Per a fer de pare, cal saber i estar disposat a fer-se respectar com a tal, i això, també implica, respectar al fill com a subjecte amb les pròpies identificacions i desitjos.
Què vol dir pels pares contemplar el fill com a objecte o considerar-lo subjecte?
Al objecte no se li atribueix un saber, un saber fer, un voler o desitjar. És passiu, es deixa fer, deixa que pensin per ell, que facin per ell o desitgin per ell. Es deixa donar el menjar, es deixa portar, deixa que parlin per ell, es deixa rentar, etc, inclús, amb la seva passivitat ocasiona que sigui l’altre que faci les coses enlloc seu.
Quan el nen presenta el seu “no”, intenta marcar una separació amb l’altre i intenta autoafirmar-se. És un “no” que si és respectat en la seva funció, marca un límit entre ell i l’altre i pot ser la base d’un respecte mutu i que pugui acceptar el no de l’altre.
Lligat amb tot això hi ha un altre aspecte que també té la seva importància: com s’autoritza el pare, el progenitor, a fer de pare, a assumir la funció de pare? I com s’autoritzen el pare i la mare, entre sí?
El més habitual és que quan un es posa a fer de pare o mare, tingui com a referència la experiència pròpia en l’educació rebuda pels propis pares, amb les identificacions o contraidentificacions als models que han representat, voler fer tal com ho han fet amb mi o tot el contrari.
En l’educació rebuda, nosaltres hi hem tingut, també, la nostra part: m’hi podia posar bé o d’esquena. Cadascú podria parlar de la seva experiència al respecte.
Per arribar a poder fer de pare, cal poder passar de la posició de fill a la de pare i poder servir-se dels propis pares per a funcionar com a tal: cal poder des-idealitzar-los.
Hi ha pares que no permeten que els fills creixin. Actuen de manera paternalista i eviten els canvis que implica que el fill creixi i ells deixin de tenir el fill a qui han protegit, cosa que els ha fet sentir imprescindibles.
També hi ha fills que s’acomoden a aquest paternalisme i renuncien a responsabilitzar-se com a pares, o no s’atreveixen a afrontar el paternalisme i es mantenen en posició de fill de per vida.
Més enllà del que els propis pares facin o hagin fet al respecte, cal un pronunciament de part del progenitor, cal que ell mateix s’autoritzi a fer de pare, que s’hi vulgui implicar en exercir aquesta funció.
Hi ha una pregunta permanent en el fer de pares: ho estic fent bé?, sóc bon pare? La resposta, mai acaba de ser satisfactòria, sempre venen a ser respostes a mitges, no hi ha “la resposta”, n’hi ha moltes i sempre són insatisfactòries. El que és important és poder donar una resposta, respondre. El pare és el que respon i se’n fa responsable de la seva resposta.
I, fer de pares, no és cosa d’una sola persona. Hi ha el pare i la mare i cal, també, que entre ells s’autoritzin i es reconeguin, com a tals, mutuament.
He començat per una pregunta: “per què és difícil fer de pares” i he intentat donar alguna resposta, -per tant, he fet una mica de pare- però la gràcia de la pregunta està en fer-la treballar i que cadascú intenti trobar les pròpies respostes i que aquestes no acabin de deixar-nos satisfets i, d’aquesta manera, vosaltres també feu de pares.
dijous, 3 de setembre del 2009
Per què a molts pares i mares els hi costa tant posar límits i dir que no?
La funció de posar límits als fills o haver de dir-los que no, n'és una de les atribucions què correspont exercitar als que fem de pares. La tasca no és fàcil. El més habitual és que s'hi presentin dificultats. Poden variar en la intensitat o la complexitat, però en són força generals. Per què?. El psicoanalista Manuel Baldíz, en la conferència què va presentar en les Primeres Jornades sobre l'atenció precoç, organitzades pel CDIAP Mollet, text què podeu trobar íntegre en aquest blog, en dóna dues explicacions que són força freqüents. Les teniu a continuació.
"La por a perdre la estimació dels fills és una de les raons, però heu de saber que encara que els fills estiguin contrariats ó enfadats per que no els heu deixat fer una cosa determinada això no vol dir ni molt menys que us hagin deixat d’estimar.
També està influint molt el fet de que en les darreres generacions de pares i mares molts han volgut exercir la maternitat i la paternitat de manera oposada, contrària, a com van rebre l’educació per part dels seus propis pares i mares. Si van patir un excés d’autoritat ó unes normes excessivament arbitraries i repressives, tracten de fer-ho exactament a l’inrevés sense aturar-se a pensar massa quines són les veritables necessitats educatives, i confiant d’una manera simptomàtica en allò que cada cop se sent més de que “l’important és que sigui feliç”".
dimecres, 22 de juliol del 2009
un mon sense limits? Les dificultats en exercir l'autoritat avui dia
Escrit exposat a les primeres jornades del CDIAP de Mollet sobre les dificultats que avui dia veiem en relació al exercici de l'autoritat en la societat actual.
Text de la comunicació: "Un món sense límits?".
La Real Acadèmia Espanyola de la llengua diu, de forma resumida, que un límit es una línia real o imaginària que separa, posa fi i marca un extrem, i que el contrari del límit es una desmesura.
Ja hem vist i anirem veient en les comunicacions presentades que, per la constitució subjectiva de la persona es important que hagi un límit. En un primer moment aquest límit marcaria una separació entre una mare i el seu fill i això permetria a la mare i al nen tenir-se en compte l’un a l’altre, de forma individual i no confondre’s entre ells. (moltes vegades, des de la clínica, veiem mares que, expressant una queixa diuen: ”es que no me come”, a qui s’ha de menjar el nen?, o en una queixa en relació al mal comportament del nen dir: “me saca fuera de si”, per contes de dir fuera de mi o de mis casillas (podem veure en aquest exemple que la queixa real de la mare es que el nen es volia separar d’ella (de la manera que ell podia, amb el seu mal comportament) i ella no volia que això passes.
Tenir a l’altre considerat com un ser individual es poder-lo pensar com a diferent de un mateix, amb desitjos i apetències propis i això fa que se l’hagi d’escoltar i de tenir en compte fent possible així un diàleg entre dos que pugui arribar a la comprensió, al pacte, a la espera, a cedir als diferents desitjos, etc.
Aquest límit-separació entre el nen i la mare obra la porta a la introducció de la funció paterna i com a conseqüència també a la relació amb els altres. El subjecte ja no se sent tan subjectat per la mare, es pot sentir més lliure i a la vegada més responsable de les seves accions.
El pare, amb les seves funcions més socialitzadores també serà l’encarregat de posar certs límits als desitjos, demandes o exigències del petit. El pare i també la mare li hauran d’ensenyar les limitacions que comporta el fet de la vida mateixa, que no tot es possible, que no es pot fer tot, que no es pot tenir tot, que les coses no poden ser o fer de qualsevol manera, etc. S’entrarà així en el valor del límit en una qüestió més normativa.
Però ens preguntem els professionals que treballem amb l’atenció precoç: Que passa avui dia que el major nombre de demandes al nostre servei son per dificultats en el comportament i el que es deriva d’això?. Demandes o més ben dit queixes expressades al respecte dels mes petits com: “no em fa cas” (un nen de 2 anys), o “no vol mastegar i per això li ho donem tot triturat” (alguns amb casi 4 anys), o “no vol dormir al seu llit, per això el deixem dormir amb nosaltres”, etc. Els pares sembla que suposen en el nen una voluntat pròpia per no voler entrar en la norma que permetria el seu desenvolupament i creixement personal.
On es marca aquí la limitació- diferenciació del que es convenient o no ho es?, on es marca l’autoritat de l’adult sigui pare o mare?, on les diferències entre l’habitació del nen i la intimitat dels pares?, on la conveniència o no de tenir de mastegar el menjar o seguir fent de nadó a edats en que ja no toca?...
Aquests exemples i molts altres de similars son el que ens trobem al CDIAP però les conseqüències d’aquesta falta de límits ens les trobem més tard a les escoles o en posteriors àmbits socials amb les conductes que poden arribar a ser dissocials, adictives, etc.
Què passa amb la dificultat dels pares de posar límits i exercir l’autoritat amb els fills?
Sembla que és la època en la que vivim la que no ens facilita limitar aquest gaudi (en la seva versió mes malèvola ) que implica el posar límits.
Fins als anys 80 als nens els valia l’autoritat del pare per obtenir un reconeixement o una desqualificació, però l’autoritat paterna avui dia, diu Vicente Verdú en el seu llibre “El estilo del mundo” es jubila per endavant. Diu Verdú: “que l’home i, per tant l’autoritat paterna, està en retirada, obsolet, desgastat, i es lo femení el que promet. La dona triomfa tot i que ha deixat de gaudir dels antics privilegis i apareix un nou odi, ja no enfront de la repressió sinó a la normalització” (les dones es queixen de que l’home no actua). Es la mateixa animadversió que senten secretament els nens contra els pares que no volen assumir la seva autoritat de pares i que aprofiten la emancipació dels nens per a alliberar-se en tan que pares i desprendre’s del seu paper. Deixar fer implica la no renúncia a un gaudi (gaudi entès com un plaer no beneficiós) per atendre al que ens reclama la responsabilitat.
El mon està canviant tan depressa que els referents que es tenien abans sembla que no serveixen. Els còdigs i conductes que un podia escollir com punts d’orientació estables i per els quals es podia guiar ja no serveixen en l’actualitat. Diu el sociòleg Zygmunt Bauman en el seu llibre “ Modernidad liquida” llibre del que he extret les referències del meu treball que: “en aquest moment estem sortint de la època dels grups de referència preestablerts per desplaçar-nos cap una era de “comparació universal” en la que el destí i de la labor de construcció individual està indefinit, no donat per endavant i sotmès a nombrosos i profunds canvis abans d’arribar al seu únic i vertader final que seria el final de la vida de l’individu.”
En l’actualitat les pautes ja no son predeterminades i no resulten evidents. N’hi ha moltes i xoquen entre si.
Si abans els patrons de conducta inculcats ens ajudaven per saber actuar i prendre decisions i el que era la rutina defraudava però alhora protegia, ara la absència de
normes impossibilita el saber què em de fer o què es el millor a fer i això afecta, sobretot als infants.
La llibertat sense precedents que la nostra societat actual ens ofereix ens acompanya també d’una impotència devastadora. Ara la gent depenem dels nostres propis recursos per satisfer els propis desitjos, però llavors el pes de la responsabilitat també recau en nosaltres i això provoca una por que ens paralitza davant el risc i el fracàs. La societat ja no empara, la responsabilitat recau en cada individu de forma individual i el subjecte ha de buscar referents. Llavors els busca i decideix les accions en funció dels altres, del que veu o s’imagina del que li passa al veí amb l’intent de donar un nom al que li passa a ell o per buscar maneres de resoldre-ho.
Amb la caiguda de la religió en relació a la fe en l’acte de la creació i el càstig etern i eliminades certes creences, els humans ens trobem sense referents i la vida es presenta com la única ocasió per disfrutar. La societat aboca sobre els individus la capacitat de prendre els seus propis models de felicitat i els estils de vida més convenients. El individu viu, per aquesta causa, en un estat de permanent perill de caure en la auto-reprovació i l’auto-despreci i, per evitar això es veu abocat a reduir, a minimitzar, la complexitat de la seva situació per apaivagar les seves desgràcies i fer-les mes intel•ligibles i mes tractables des de l’acció. Justament per això els problemes privats es fan públics i es busquen solucions públiques i objectives (que serveixin per tothom). Avui dia proliferen els espais televisius on es realitza la confessió pública dels secrets i intimitats privades (hi ha nombrosos programes que ho demostren i que tenen una enorme audiència). La vida privada es cotitza cada vegada menys i l’espectacle cada vegada més.
L’autoritat, ja no suposada en ningú, ha deixat d’existir com a tal i es el nombre de seguidors de determinades accions o formes de pensar el que la defineix. La falta de referents que limitin i/o pautin condicions normatives fa que les coses es barregin i passin a ser contradictòries o no excloent’s les unes de les altres, per exemple les empreses que fabriquen armaments però després destinen un tan per cent a ajudes humanitàries, el que no es podia dir per ser vergonyós es diu i es transforma avui en motiu d’orgull (declaracions públiques de prostitutes, drogaaddictes, etc.) i es percep com a temes públics el que son els problemes privats de les persones públiques (tots aquests programes anomenats del cor on es despulla la intimitat més íntima).
On es el límit aquí entre lo públic i lo privat, entre el subjecte i l’objecte de consum en que es ven la seva privacitat ?
Actualment hi ha excés de possibilitats, infinitat d’oportunitats. On es el límit?... En la insatisfacció.
Totes aquestes possibilitats i oportunitats recauen en l’individu però no existeix ja més un estament que marqui pautes o límits del que es correcte o incorrecte, tot es possible i, per tant un no pot equivocar-se donada la infinitat d’opcions per arreglar-ho. Llavors això fa que un tampoc estigui segur d’haver-ho encertat. El preu d’això es una constant incertesa i un desig mai satisfet. L’excés produeix malestar.
Sorgeixen les addiccions com mitjà de trobar satisfacció a la insatisfacció regnant però, en canvi son auto-destructives i destrueixen la possibilitat d’estar satisfet alguna vegada.
En les addiccions, però també en les compulsions a consumir, la necessitat es desplaça amb més rapidesa que el consumidor, per la qual cosa s’ha de continuar consumint, no per arribar a adquirir l’objecte de satisfacció sinó pel fet de continuar consumint. La vertadera addicció no el premi al final del recorregut. El desig deixa de ser l’objecte i es converteix en objectiu, per tant no hi ha satisfacció possible i segueix sent insaciable. El objecte d’anhel (afany, ambició, ànsia), reemplaça al objecte de desig com a força que motiva del consum. Si el principi del plaer queda alliberat per la vehemència de l’anhel i aquest es desfà dels impediments del principi de realitat, el consum guiat per la seducció que aporten els publicistes i el mercat, fa que apareguin desitjos i anhels cada vegada més grans.
Ens tornem a preguntar: On es el límit?
El mateix passa amb la qüestió de la salut ja que es converteix la seva cura en una incessant lluita contra la malaltia. L’important es arribar a tenir un diagnòstic que s’adeqüi al medicament últim del mercat amb la esperança de acabar amb el símptoma de forma ràpida i eficaç garantint de nou la felicitat sense preguntar res més. La soledat i el desamparament , juntament amb l’estrès son els principals agents que porten a la depressió i a la tristesa i com a conseqüència augmenta el consum d’antidepressius.
Es busca “estar en forma ” sota la certesa de que mai s’estarà suficientment, el que provoca un continu esforç i una ansietat constant alhora que impulsa als cossos a consumir més (menjar sa, dieta adequada, infinitat de productes afegits com els omega 3, enriquits amb calci, vitamines, oligo-elements, productes per depurar, per evitar el colesterol, etc.)
Però tota aquesta compulsió a comprar es una pura lluita, diu Bauman, contra el sentiment d’inseguretat. Al darrera de buscar sensacions de plaer, que es bàsicament el que es busca, hi ha una promesa de certesa, de que no ens equivoquem en allò que hem decidit i que ens assegura i ens ajuda a trobar el que a fora no es troba, el consol de pertànyer i formar part d’una comunitat, però això sí, una comunitat que no exigeix cap tracte, negociació ni cap esforç per entendre o solidaritzar-se.
En la societat de consum en la que vivim, compartir la dependència del consum es la condició sine quan on de tota la llibertat individual, sobretot, la llibertat de ser diferent, de tenir identitat, per això sorgeix “el producte personalitzat” que ens produeix la fantasia de la llibertat individual. Però la dependència del comprador no s’acaba en l’acte de comprar, tot i que tota la producció actual de mercaderies reemplaça el mon dels objectes durables per els de usar i llençar ràpidament. El poder dels medis de comunicació, les imatges de les pantalles de la televisió, etc. son els que estableixen els estàndards de la realitat i la vida desitjada tendeix a ser com la vida que es veu a la tele quedant la pròpia vida viscuda com una vida irreal que només afegirà realitat si la gravem en vídeo amb la possibilitat d’esborrar velles imatges, afegir-ne de noves i ara amb l’ordinador i el “foto shop” canviar-les per complert.
En el mon pos-modern els límits es dissolen amb facilitat i tot pot semblar lo oposat, la ironia queda reemplaçada per el “glamour” i la aparença es consagra com a única realitat.
No es deixen de destinar esforços per anar cap a la homogeneïtat i es pretén eliminar les diferències, però cada vegada resulta més difícil sentir-se còmode enfront dels estranys ja que la diferència apareix cada cop més com una amenaça i l’angoixa que provoca es cada cop més intensa. Mantenir a l’altre diferent (estrany, estranger, immigrant, etc.) a distància dificulta la necessitat de comunicació, negociació i compromís mutu, demostrant un cop més la fragilitat actual dels vincles socials. Es perd el diàleg i la negociació i es substitueix l’enfrontament i el compromís mutu per tècniques d’escape. El que es deia sempre als nens de “no parlis amb estranys” es torna ara una estratègia de la normalitat adulta.
Apareix el temps devaluant l’espai per lo instantani, ja que l’espai pot recorres ara en una fracció de temps que no limita l’acció ni els seus efectes i ja no te a veure amb la possibilitat de aconseguir alguna cosa desitjada.
La instantaneitat significa una satisfacció immediata però sabem que a la vegada, significa també la desaparició immediata de l’interès. Es busca sempre la gratificació evitant les conseqüències i la responsabilitat que aquestes conseqüències porten.
Els conceptes de temps i distància, que separen-limiten el principi del fi desapareixen per complert i passen a ser “moments” com a punts sense dimensions o lo que es lo mateix sense límits. Així dons, la velocitat es una de les coses més importants per la supervivència, però la velocitat no condueix a pensar a llarg plaç. El concepte de “llarg plaç” dons, ja no té significat perquè el temps es instantani i, per tant el fet de “tenir més temps” no afegeix res al que el moment ja ens ha ofert, i el “curt plaç” ha convertit la instantaneitat en un ideal ja que es la gratificació instantània la que resulta millor.
On queda dons el pensament? El pensament requereix temps per recapitular, avaluar, observar, prendre distància, etc.
Abans es marcaven les diferències entre el passat i el futur, entre lo transitori i lo durador i entre la responsabilitat i la preferència per viure el moment. Ara amb la instantaneitat tot això ha canviat i els hàbits apresos aleshores ja no serveixen i han perdut tota utilitat i sentit.
Hi ha tendència cap a la aparició de formes i condicions d’existència individualitzada i narcisista transformant a les persones a ser el centre de la seva pròpia planificació i conducta de vida (i això es fa patent en un anunci de IKEA que diu “este sitio es solo mio, mio, mio, des de la república independiente, de la republica independiente de tu casa”). El que importa ara es el control de cada individu sobre el seu propi present en un mon de completa flexibilitat on la característica més estesa i dolorosa de la vida contemporània es la precarietat, la inestabilitat i la vulnerabilitat.
El treball ja no ofereix un lloc segur com a expectativa de vida o definir la identitat, ara només se espera que sigui gratificant per sí mateix o que sigui durador ja que els contractes son breus, renovables o es treballa sense contracte i sense oferir cap seguretat per sí mateixos. La vida laboral avui es molt flexible i plena de incerteses, de la mateixa manera que ho son els companys i els matrimonis. La col•locació i la ma d’obra s’han tornat precaris i transitoris i les regles d’ascensos i acomiadaments han sigut alterades afectant la lleialtat mútua i el compromís. Ja no existeix el que s’entenia per el “be comú” i les pors, ansietats i afliccions contemporànies han de ser sofertes en soledat i no se sumen a una causa comú perquè s’han trencat les bases a l’antiga solidaritat, l’esperit de militància i la participació política.
Les modes van i venen a gran velocitat i els objectes de desig es tornen ràpidament obsolets abans d’haver-los gaudit plenament. Es tracta d’obtenir satisfacció immediata amb un producte llest per ser consumit i “si no estàs satisfet et tornem els diners” o te’n donem un altre de millor. El pitjor d’això es que els vincles humans sembla que funcionen de la mateixa manera que els objectes de consum.
La incertesa del temps comprèn la falta d’expectatives a la vellesa i als perills de la vida urbana com a causa de la difosa angoixa enfront el present i al futur. Les llars familiars que abans oferien una protecció amb una densa trama d’hàbits rutinaris i expectatives conegudes i habituals, ara no ofereixen protecció enfront l’actual tipus de vida però no serveix de res i tampoc es aconsellable tancar-se dins d’uns murs de totxos que ens aïllen de l’exterior sinó que precisament s’ha d’estar obert i saber el que la societat ens mostra.
Cada vegada es demana més seguretat però el problema de la seguretat té tendència a estar sobrecarregat amb preocupacions i anhels que no pot resoldre i dels que tampoc es pot descarregar. Això produeix cada vegada més sentiment d’inseguretat i més demanda de seguretat si no s’arriba a les fonts primordials de la incertesa i la inseguretat. (escorcolls d’armes a les escoles, controls exhaustius als aeroports, control d’alcoholisme, droga i velocitat a les carreteres, als carrers, etc.). En la societat occidental la por s’uneix a lo quotidià (por també als virus, a la inseguretat de la borsa, al terrorisme etc.). Vivim en una societat més lliure però controlada al extrem que fa que lo vertaderament valuós no sigui ja la llibertat sinó la seguretat.
En aquest mon tan individualitzat la preocupació per el propi cos també ha augmentat en la lluita per la seguretat, la certesa i la protecció i no es deixen d’oferir productes i operacions per millorar la nostra imatge que sembla avui dia ser garantia de èxit a la vegada que garantitza la longevitat, sent que potser es el cos el que es proposa com la entitat mes duradora. La mort real no sembla correspondre al nostre temps i es considera un retràs a superar. Les persones es comporten com si fossin més joves i les operacions d’estètica, els implants, etc. per semblar més joves s’imposa a la essència de la persona.
La globalització en la idea d’esborrar les diferències, segons sembla té més èxit en provocar hostilitats comunitàries que per promoure la seva coexistència pacífica i es necessiten espectacles que puguin unir diferències mentre duren, deixant temporalment de banda els interessos que els separen (el futbol, les olimpíades, torneigs de tenis, carreres de cotxes, motos, etc.) per oferir un propòsit comú enfront les comunitats empeses alternativament per el pànic i el èxtasis.
Els signes de malestar, en la nostra societat son molts i evidents. Viure entre una multitud de valors, normes, estils de vida, sense tenir garantia d’estar fent les coses be té un risc i un alt cost psicològic. No resulta estrany dons, el amagar-se de la responsabilitat buscant una simplificació a un estat de confusió personal i refugiant-se en el Altre (la mare) com a refugi primordial de la responsabilitat o en algú a qui se li atorga aquesta responsabilitat (moltes vegades en els professionals).
De la mateixa manera que els sociòlegs diuen que la societat està malalta si deixa de qüestionar-se, els psicoanalistes podem dir que el subjecte està malalt si deixa de qüestionar-se a sí mateix i a la seva pròpia autonomia.
Existeix una estreta relació entre el patiment i les seves causes més intimes a les que els psicòlegs nomenem “el gaudi” que a cada subjecte aporta un plus de satisfacció en el mal estar que no està disposat a sacrificar ni a prendre mesures per reduir-lo. El pensar que per allò que li preocupa no hi ha alternativa, o el no voler adonar-se’n que d’allò que li passa ell és el màxim responsable el segueix mantenint en aquest gaudi que l’emmalalteix i, podem dir que la societat actual no ajuda a que el subjecte es faci un plantejament d’aquestes característiques per combatre, al menys, una part del seu malestar.
Regina Debón
Psicòloga del CDIAP Mollet
divendres, 27 de febrer del 2009
Com transformar una exigència en una demanda?
Ens trobem, sovint, que els fills, tant petits com no tant petits, ens reclamen i exigeixen que els hi donem alló que volen. Davant d'això, la primera sensació que tenim els pares és que si no els hi donem els que ens estan reclamant, de vegades amb molta insistència, no som bons pares. Llavors, fem el què volen de nosaltres, però, de manera sorprenent, resulta que en lloc que els fills es donin per satisfets, l'exigència, en lloc de cedir, augmenta i es pot arribar a situacions insostenibles. Si cedim, dabant de l'exigència, quedem desautoritzats, no som tinguts en compte.
Què podem fer per a no quedar atrapats en la relació exigent? Es tractaria de passar de l'exigència a la demanda. Com? Convertint l'exigència en una pregunta dirigida a l'altre. Cal poder dir al nen que en lloc d'exigir, el què vol, ho pot demanar, pot preguntar-ho a l'altre.
En la relació exigent, no hi ha un respecte cap a l'altre, en canvi, quan un es dirigeix a l'altre per a demanar alguna cosa, hi ha un reconeixement mutu.
dijous, 19 de febrer del 2009
"En nom del pare, del fill i de..."
Alguns recordem que abans de començar qualsevol acte religiós catòlic, es pronunciava aquesta fórmula, acompanyada d'un gest què dibuixava una creu en el pit. És molt probable que al repetir-ho tantes vegades, ho fessim, gairebé, de manera inconscient i automàtica.
A l'hora de posar en marxa aquest blog, dedicat a plantejar-nos la pregunta sobre què és un pare i com es pot fer de pares, m'ha vingut l'associació amb el què s'anomenava "el senyal de la creu".
A l'origen de la vida i de cualsevol activitat, es posa de manifest l'aspecte creatiu consubstancial de la paternitat. En tot acte creador, hi ha la presència d'un pare. La paternitat, està estretament relacionada amb la creació.
I quan diem "en nom del pare...", estem dient que no estem actuant en nom propi si no que estem fent una representació, estem representant la funció del pare. La funció del pare, no ens la hem inventat particularment, cadascú, de la mateixa manera que no ens hem inventat els llenguatge per a parlar. Les paraules, ens venen imposades per l'altre. Però si que cadascu té una manera particular de fer de pare o de funcionar com a pare. Fer de pare, n'és una representació, una funció.
El signe de la creu lligat a "en nom del pare...", fa pensar que possiblement hi ha una connexió entre fer de pares i portar una "creu". Penso que exercir de pare té les seves dificultats i implica certa capacitat de patiment i un cop un se'n fa responsable, no pot deixar de ser-ho. Però no cal magnificar les espines d'aquest ofici, ja que en la seva essència, la part creativa és la que més és relaciona amb la vida i les projeccions del desig.
Miquel Gómez
mgomez@molletvalles.cat
Psicòleg CDIAP Mollet
A l'hora de posar en marxa aquest blog, dedicat a plantejar-nos la pregunta sobre què és un pare i com es pot fer de pares, m'ha vingut l'associació amb el què s'anomenava "el senyal de la creu".
A l'origen de la vida i de cualsevol activitat, es posa de manifest l'aspecte creatiu consubstancial de la paternitat. En tot acte creador, hi ha la presència d'un pare. La paternitat, està estretament relacionada amb la creació.
I quan diem "en nom del pare...", estem dient que no estem actuant en nom propi si no que estem fent una representació, estem representant la funció del pare. La funció del pare, no ens la hem inventat particularment, cadascú, de la mateixa manera que no ens hem inventat els llenguatge per a parlar. Les paraules, ens venen imposades per l'altre. Però si que cadascu té una manera particular de fer de pare o de funcionar com a pare. Fer de pare, n'és una representació, una funció.
El signe de la creu lligat a "en nom del pare...", fa pensar que possiblement hi ha una connexió entre fer de pares i portar una "creu". Penso que exercir de pare té les seves dificultats i implica certa capacitat de patiment i un cop un se'n fa responsable, no pot deixar de ser-ho. Però no cal magnificar les espines d'aquest ofici, ja que en la seva essència, la part creativa és la que més és relaciona amb la vida i les projeccions del desig.
Miquel Gómez
mgomez@molletvalles.cat
Psicòleg CDIAP Mollet
dimarts, 17 de febrer del 2009
El "no" i els límits: ingredients fonamentals en la construcció de la subjectivitat.
El "no" i els límits: ingredients fonamentals en la construcció de la subjectivitat.
Manuel Baldíz Foz
Psiquiatra i psicoanalista
Supervisor del CDIAP de Mollet
Vull dir-vos, abans de tot, que és un honor i alhora un plaer el fet d’estar aquí, en aquesta jornada, i vull agrair als organitzadors que hagin comptat amb mi.
En el moment de començar a organitzar aquesta jornada vàrem tenir clar que en l’actualitat és cada cop més urgent i necessari reflexionar a fons sobre el paper que juguen els límits en l’educació i en la vida.
Molts pares i mares, i també molts educadors i educadores, es fan preguntes al voltant de la importància de posar límits, però molt sovint no tenen massa clar com fer-ho, quan fer-ho i per què fer-ho.
En aquesta jornada pretenem reflexionar sobre aquest assumpte, pensant (des de diverses perspectives) en el què suposa per als professionals, i també per als nens i per els pares i les mares, poder dir “No” a determinades exigències i demandes, i les conseqüències del “No” i dels límits en el desenvolupament dels infants i en la seva futura salut mental.
Us llegiré ara tres frases:
1- “La nostra joventut és afeccionada al luxe i mal educada, no fan cas a les autoritats i no tenen el més mínim respecte per la gent gran. Avui en dia els nostres fills són uns tirans i no s’aixequen quan entra una persona anciana”
2- “El nostre món ha arribat a un punt crític. Els joves ja no escolten als seus pares. La fi del món no pot estar massa lluny”
3- “Els joves d’avui son malfactors i ociosos. Ja no seran mai com el jovent d’abans”
Aquestes tres frases, malgrat ser una mica apocalíptiques, podrien ser signades per molts ciutadans actuals, fins i tot per alguns de nosaltres mateixos.
I sabeu de qui son?. La primera és de Sòcrates, filòsof grec nascut quatre-cents anys abans de Crist. La segona, d’un altra grec il·lustre, Hesíode, set-cents anys abans de la nostra era. I la última es tracta d’una inscripció trobada en un got d’argila a les runes de Babilònia amb una antiguitat aproximada de 3 mil anys.
Amb aquestes referències, i amb d’altres semblants, es podria sostenir que les dificultats entre les generacions han existit sempre i que la educació, com ens deia Freud, no deixa de ser una tasca amb un punt d’impossible. Alguns fan servir referències com aquestes per concloure un missatge que diria més ó menys: “pares i mares, relaxeu-vos per què sempre ha estat així”.
És cert?. Depèn. S’imposen algunes precisions importants. Hem de tenir present que els textos que he llegit es refereixen fonamentalment als adolescents i els joves, però potser la gran novetat de les últimes dècades, en contrast amb el que ha passat al llarg de la història, és que les dificultats apareixen cada cop més precoçment.
Els nens petits són cada cop més difícils de manegar i els pares i les mares -i els mestres i les mestres- no saben com adreçar-los i contenir-los. Nens i nenes que porten de corcoll als pares i els educadors, que imposen com si fossin dictadors el que volen menjar i el que no, que cada nit és un esforç quasi sobrehumà dur-los al llit perquè volen quedar-se veient la televisió; alguns es comporten amb agressivitat amb els companys de classe, d’altres insulten constantment fins i tot als propis pares, etc...
Un dels símptomes més significatius d’aquest fenomen contemporani és l’explosió espectacular de casos diagnosticats com a dèficit d’atenció amb hiperactivitat, que en alguns casos s’està convertint en una mena de “calaix de sastre” en el que es fiquen tota mena de trastorns de la relació entre els nens i els pares. Un altre símptoma molt curiós són aquests programes televisius com la “Super-Nanny”i d’altres semblants en els que una suposada experta es fica a casa d’una família i –després d’observar les interaccions familiars- els suggereix una sèrie de pautes de conducta per a tractar de contenir a les disbauxades criatures.
Moltes circumstàncies socials estan incidint clarament en aquest canvi. Tot i que en algunes de les ponències es parlarà de com els canvis culturals incideixen de manera directa en les creixents dificultats en relació a la criança i l’educació, voldria dir també algunes coses al respecte.
Fa temps quan les mares anaven a recollir als nens i nenes a la sortida del “cole” ó de l’escola bressol els hi preguntaven “T’has portat bé?”. Què els hi pregunten ara quan els recullen: “T’ho has passat bé? T’has divertit?”. Si us fixeu bé, és un canvi radical. Ens hem passat d’un extrem a l’altre. Potser hi hauria un virtuós punt mig que podria expressar-se en la pregunta: “Has aprés moltes coses? Has fet coses interessants?”.
És només un exemple, i com a tot exemple té les seves limitacions, però reflecteix bé aquest moment tant particular de la cultura occidental en el que allò prioritari sembla ser el passar-s’ho bé i prou.
Els límits i el “no” permeten la constitució de l’infant com a subjecte diferenciat dels altres. Li ajuden a construir una identitat pròpia i a prendre consciència de l’espai i del temps.
Sabem que el nen ó la nena, en una primera etapa de la vida, estableix un vincle molt estret amb la mare, un vincle que podem qualificar de “narcisista” sense que hagi cap connotació negativa en aquest terme en aquesta etapa primitiva del desenvolupament. Però de manera progressiva aquest vincle tant fusional i primerenc s’ha d’anar trencant i donant pas a la socialització a través del que, teòricament, definim com a “funció paterna” tot i que és una funció que pot ser exercida per molt diverses persones....
No sempre hem de complaure en tot als nostres fills. Una de les claus de la educació rau precisament en que les criatures aprenguin que no tot és possible, que no tot es pot aconseguir de manera immediata, i que no sempre hem de tenir accés directe a tot allò que volem.
Des d’una perspectiva psicoanalítica podem dir que en l’actualitat estem educant nens i nenes pel gaudi de la immediatesa, però no pel desig, i això és una veritable llàstima. La dinàmica del desig és fonamental de cara a la vida madura i adulta; saber desitjar és saber projectar-se, saber tenir perspectives, plans, fantasies...
La bona utilització del “no” és una magnífica vacuna psíquica, una inversió a llarg termini que els fills ens agrairan algun dia.
Per què a molts pares i mares els hi costa tant posar límits i dir que no?.
La por a perdre la estimació dels fills és una de les raons, però heu de saber que encara que els fills estiguin contrariats ó enfadats per que no els heu deixat fer una cosa determinada això no vol dir ni molt menys que us hagin deixat d’estimar.
També està influint molt el fet de que en les darreres generacions de pares i mares molts han volgut exercir la maternitat i la paternitat de manera oposada, contrària, a com van rebre l’educació per part dels seus propis pares i mares. Si van patir un excés d’autoritat ó unes normes excessivament arbitraries i repressives, tracten de fer-ho exactament a l’inrevés sense aturar-se a pensar massa quines són les veritables necessitats educatives, i confiant d’una manera simptomàtica en allò que cada cop se sent més de que “l’important és que sigui feliç”.
Una carta al director d’un prestigiós diari deia el següent:“Com a mare que sóc de tres fills petits, escric aquesta carta per a denunciar la nova religió de la nostra societat: el culte al nen com a bé suprem. Cada dia em costa més aplicar als meus fills els criteris d’educació raonable que els meus pares em van aplicar i que m’han estat molt útils: amor i disciplina a parts iguals, combinats amb unes dosis de sacrifici i de treball. Si faig un cop d’ull al meu voltant em quedo perplexa: famílies amb dificultats serioses d’arribar a fi de mes però que porten els seus fills a Eurodisney i amb vestits de marca; festes d’aniversari sense cap mena de mesura per a nens que son gairebé nounats, mares que totes les tardes fan els deures dels seus fills (sí, els “fan”, que no és el mateix que “ajudar a fer”), regals a dojo i de preus d’escàndol, primeres comunions que semblen casaments, avis i àvies en edat de descansar i gaudir de la jubilació però que estan mig esclavitzats a causa dels néts i les netes, etcètera etcètera...Diuen que el sentit comú és el menys comú dels sentits, però és que ja fa temps que molts pares s’han deixat portar i han perdut completament el rumb. I així, amb la col·laboració silenciosa de tots, la nostra societat està fabricant petits tirans que es vindran avall amb la primera dificultat que la vida els hi plantegi”.
És difícil dir-ho amb més claredat.
I davant d’aquest “panorama” la psicoanàlisi ens ajuda a reflexionar com tots i totes estem concernits, com tots i totes en som una mica responsables.
I és el moment idoni per aclarir que quan apel·lem a la responsabilitat dels propis subjectes, o de les famílies, respecte dels seus malestars i dels seus símptomes, això no ha d’implicar una culpabilització. És el retret que se’ns fa en ocasions. Per tant, hem de ser prudents en aquest punt, però decidits alhora. Responsabilitzar-se vol dir poder donar respostes particulars, íntimes, de com cadascú està concernit e implicat en allò que el fa patir. L’escolta analítica ofereix als subjectes un espai únic en el que poder desplegar les raons i les causes que no remeten solament a la biologia o a l’Altre social, sinó a allò que Freud anomenava l’altra escena: l’inconscient. Reconèixer la responsabilitat que cadascú té del seu gaudi i dels seus símptomes és un pas alliberador malgrat que no sempre sigui fàcil. Reconèixer com les nostres contradiccions han influït decisivament en els problemes de comportament dels nostres fills és un pas essencial per a començar a modificar la situació que ens atormenta.
El psicoanalista més important després de Freud, Jacques Lacan, va predir un fenomen cada cop més evident i el va anomenar “el declivi de la funció paterna”. En l’actualitat bastants sociòlegs descriuen també una clara caiguda del model clàssic d’autoritat paterna. En aquest declivi i aquesta caiguda han influït enormement el moviment d’alliberament de la dona i també el progrés de la ciència (penseu per exemple en les tècniques de reproducció assistida que fan esclatar el model tradicional de família, i ja no diguem-ne quan s’estenguin les tècniques de clonació).
Respecte de la famosa caiguda dels ideals de la que es parla tant, hem de intentar precisar. El que sembla estar succeint no es tant la desaparició dels ideals si no més aviat una pluralització dels ideals.
Hem passat en poc temps d’un paradigma que ens deia que havíem vingut a aquest món a patir (una vall de llàgrimes) a un altre, foscament entrellaçat amb els imperatius de la societat de consum, que ens diu que hem vingut a aquest món a passar-ho bé, per gaudir. I constatem dia a dia els que ens dediquem a la clínica i a això que es diu “salut mental” com aquesta paradoxal exigència de gaudir a tota costa està tenint efectes clínics indiscutibles en moltes persones, tant adultes com criatures. Al mateix temps els progressos de la tècnica i la globalització ens impulsen a la pràctica de la avidesa: tot s’ha de tenir a l’abast i tot ha de ser més ràpid, més gran i més espectacular que mai.
La nostra posició com a experts del psiquisme i de l’anomenada “salut mental” no ha de ser ni totalment pessimista i alarmista ni totalment tranquilitzadora. No ens hem d’instal·lar en la paràlisi del pessimisme però tampoc podem enganyar-nos creient que vivim el millor dels móns possibles.
Respecte del declivi de la funció paterna, no es tracta evidentment de tornar al passat. No ens hem de fer còmplices d’aquests moviments socials neo-conservadors que reivindiquen la tornada a un pare fort i repressiu (moviments sobre tot nord-americans, però –com sempre passa- acabaran tard ó d’hora per arribar a casa nostra).
No hem de confondre mai l’autoritat amb l’autoritarisme. L’autoritarisme acostuma a ser un exercici d’autoritat completament arbitrari que, en el fons, amaga el fet de que no es basa en una veritable autoritat.
Pel contrari, una veritable autoritat és aquella que no s’exerceix des del caprici ó des del poder absolut, és aquella que suscita respecte en comptes de por o rebuig.Però des de fa uns anys s’ha produït una mena de desprestigi de l’autoritat tan fort que ens obliga a tornar a pensar els seus fonaments. Hem de dignificar un altre cop el bon exercici de l’autoritat, fer-ho més digne, com quan per exemple diem que una persona és una “autoritat” en alguna matèria, és a dir que sap molt d’alguna cosa...
Els pares i les mares són, d’alguna manera, els “autors” de la existència dels nens i les nenes, almenys en les primeres etapes de la vida. Això no vol dir, evidentment, que l’esmentada condició els doni carta blanca per a poder desenvolupar l’autoritat amb els fills de qualsevol manera. Però tampoc podem oblidar que en molts moments, sobre tot quan els fills son molt petits, estan obligats a decidir-ho tot pels fills.
Alguns autors (no psicoanalítics) classifiquen als pares d’acord a les maneres d’exercir l’autoritat i proposen quatre tipus diferents (que també podríem aplicar als docents i els que s’ocupen de l’ensenyament): autoritaris, permissius, “passotes” i “autoritatius”. En algunes èpoques recents, i sobre tot en certs àmbits socials i culturals, es creia que el millor model era el dels permissius ó fins i to els dels passotes, però les dificultats creixents que estem tenint amb els adolescents contemporanis han posat seriosament en dubte aquesta idea. El quart tipus, els anomenats “autoritatius” (que és un neologisme, una paraula nova inventada a partir del anglès “authoritative”) es suposa que son aquells que conjuguen harmoniosament la fermesa i la tendresa, el foment de la independència i alhora el respecte per les normes.
Com és obvi, els defensors d’aquesta classificació consideren que aquest model és el millor, el més beneficiós per als fills. Des de la psicoanàlisi podem fer, no obstant, alguna matisació. Per regla general no existeixen formes pures en les famílies reals, és a dir que es donen mixtures dels diferents estils, formes barrejades. Els éssers humans som éssers complexos, plurals, contradictoris fins i tot, i això fa que un mateix pare (ó una mateixa mare) pugui ser a la vegada molt permissiu en determinades qüestions i molt intolerant en d’altres, per raons personals no del tot conscients ó no del tot elaborades subjectivament.No hi ha pares perfectes. La perfecció no existeix, i menys encara en una tasca tan peculiar i complicada com és l’ofici de ser mare ó pare. Els pares “autoritatius” no deixen de ser un ideal, molt bonic sens dubte, però impossible d’abastar al cent per cent malgrat que molts pares i educadors intentin honestament d’apropar-se al màxim. No és casual que aquests teòrics s’hagin inventat una paraula que no existia per tractar d’anomenar aquesta modalitat idealitzada de fer de pare.
L’experiència psicoanalítica ens demostra que fins i tot en les persones adultes que en la seva infantesa van tenir una bona relació amb els seus pares, quan parlen de les seves experiències, inevitablement apareixen algunes queixes ó alguns laments retroactius, referits a alguna vivència d’un “massa” (massa rigidesa, massa por, massa control, massa sobreprotecció) ó bé d’una manca, d’alguna petita insuficiència (d’autoritat, d’expressions d’afecte, de comunicació en determinats temes, de protecció, etc...).
Que quedi clar: no existeix la perfecció en l’ofici de la paternitat, per molt que alguns llibres que circulen pel món prometen ensenyar als adults uns quants consells de sentit comú (generalment d’un estil molt nord-americà) amb el propòsit d’arribar a l’excel·lència en la funció paterna i educativa.
Per últim, podríem assenyalar també com en aquests temps una mica frívols que ens està tocant viure, escoltem amb freqüència una apel·lació a la anomenada “autoestima” com a clau de superació de quasi tots els malestars. És un terme que s’ha convertit en una mena de fetitxe ó d’emblema de la post-modernitat, però no sempre s’utilitza d’una manera adient. Encara i amb el risc de que se’ns acusi als psicoanalistes de ser uns “aguafiestas” ó de voler nedar a contracorrent, convé advertir que no sempre el més adequat és incentivar l’autoestima ja que, en alguns casos, l’únic que així aconseguim és alimentar encara més el sinistre narcisisme amagat en la gran majoria dels subjectes.
L’educació dels nostres fills i filles ha d’adreçar-se també cap al respecte i l’estima pels altres, el que podríem anomenar “hetero-estima” (no en el sentit de la “heterosexualitat”, òbviament, si no en el sentit d’una veritable obertura cap als demés, d’un deixar de mirar-se tant el melic), i em de tenir ben clar que no és possible una estimació autèntica dels altres sense una incorporació adequada dels límits.
Gràcies per la vostra atenció.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
